Fèlix

Tinc alumnes. I amb ells vam anar a Novelda. Es tractava de visitar el conjunt arquitectònic modernista d'aquesta població -molt recomanable, sobretot la Casa-Museu. Ubi sunt, per cert, aquells burgesos? Vam cloure la visita dinant al Parc de l'Oest, un parc amb aparença de bosc mediterrani acondicionat per a l'esbarjo. Hi vam passar una hora i escaig i els hi vam deixar fer... No els va entusiasmar gens, però. I és que no tenen costum de passar estones de lleure en un entorn natural. És cert que no en tenen molts al seu abast -aquests meus alumnes són de l'extrem sud del país i, ja ho sabem, els estan a punt d'edificar la mar. Tanmateix, és igualment cert que gairebé ningú no els ha mostrat els que encara tenen a prop.

Crear l'hàbit de gaudir l'entorn -o l'hàbit lector, o el de l'esport o el de dir bon dia... l'hàbit cultural al cap i a la fi. Crear-lo al marge de valors i d'idees preconcebudes. Quan l'hàgen adquirit ja no en podran prescindir perquè ja serà un valor en les seues vides.

Ara bé, per a aquells que ningú no ens va inculcar la major part d'aquests hàbits i que ja de grans ens hem esforçat per adquirir-los, sovint allò que ens ha mogut a fer-ho han estat els valors que hi trobàvem associats. En el meu cas, prestigi, un suposat prestigi social -més virtual, això sí, com més va més- i la possibilitat de trobar-hi una contraidentitat. Una nova identitat que em diferenciés de l'entorn que fins al descobriment d'aquesta vida que prove de menar havia habitat.

En una de les parets de la Biblioteca General de la Universitat d'Alacant, hi ha el següent advertiment: Sabies que... Parlar a la sala de lectura comporta l'expulsió pel personal de seguretat.

Que no heu vist la publicitat? L'home que controla totes les situacions, l'autoritat i el criteri del qual no es discuteixen quan arriba al terreny que normalment ocupa és un àrbitre de futbol...

I aquesta setmana, unes jornades sobre animació lectora. El primer dia, algú de contrastadíssima experiència en la gestió de biblioteques i en el món de la literatura infantil, va dedicar gairebé tres hores a enllaçar un conte amb un altre per tal d'il·lustrar allò que hom necessita per a formar lectors. S'adreça al públic -majoritàriament format per dones, majoritàriament mestres- i parla d'imaginació, i conta un conte; d'ajudar, i en conta un altre; de protecció, i en conta un més. Però, sobretot, parla d'amor, en totes les seues variants, tot i que predomina el maternal, és clar. I heus ací més contes. El públic no ha d'aplaudir -si és que ho desitja- després de cada conte, sinó que ha d'expressar la seua aprovació com els infants sords: s'alcen les mans, palmells visibles, i els canells giren d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra...

Resultat: un auditori nombrós, mans enlaire, amb fingida alegria de cronopio.